En les seves primeres etapes, la maquinària escènica era predominantment accionada manualment. Per exemple, els teatres grecs antics utilitzaven dispositius *mecànics* per baixar objectes, mentre que els escenaris de l'antiga Roma utilitzaven cortines frontals que s'aixecaven des de sota. Durant el Renaixement, l'artista italià Leonardo da Vinci va dissenyar un escenari giratori per a produccions teatrals. Al Japó, l'intèrpret de Kabuki Namiki Gohei va inventar i utilitzar un escenari giratori de fusta. Durant la dinastia Qing a la Xina, els escenaris de ball de la cort utilitzaven cabrestants-accionats per humans per fer funcionar sistemes per aixecar i baixar els artistes.
Amb l'arribada de l'era elèctrica, la maquinària escènica va passar gradualment a sistemes elèctrics-. A mesura que l'electricitat es va adoptar àmpliament, tant el disseny com els mètodes operatius de la maquinària escènica van experimentar una transformació fonamental.
En els darrers anys, els avenços en la tecnologia informàtica i els sistemes de control digital han introduït la maquinària escènica en una nova era. La maquinària escènica moderna es controla ara mitjançant programes informàtics, aconseguint un alt grau d'automatització i intel·ligència mitjançant l'aplicació de tecnologies com el control PLC i la sincronització de motors múltiples{-.