Els primers teló de fons de l'escenari consistien en paisatges de tela pintada, que normalment representaven arquitectura, paisatges o escenes mitològiques. Durant el Renaixement, l'aplicació de la perspectiva lineal va portar a la creació de telons pintats que transmetien una sensació de profunditat, millorant així l'efecte tridimensional de l'escenari.
Al segle XVIII, els escenògrafs - com els de la família Bibiena - van desenvolupar tècniques cada cop més sofisticades per als efectes de perspectiva i clarobscur dins dels seus teló de fons; particularment a l'òpera i al teatre de cort, aquests telons de fons es van convertir en un element fonamental per crear escenes de grandesa. Després de la Revolució Industrial al segle XIX, els avenços en la mecanització i la tecnologia d'il·luminació van impulsar encara més l'ús de telons de fons, establint-los com un component estàndard en els gèneres de les arts escèniques modernes, com ara obres de teatre, òpera, ballet i musicals.